Imprimir aquesta pàgina
Dimarts, 26 Gener 2021 00:46

“Que no hi hagi reciprocitat és una decisió política”

Escrit per Diarillengua.cat

La campanya Reciprocitat ara!, que reivindica la reciprocitat dels canals de televisió del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, ha fet un any. Els seus impulsors han celebrar l’aniversari fa uns dies en un acte al Pont de l’Olivar, un lloc amb molta càrrega simbòlica per la seva situació entre Catalunya i el País Valencià. El Diari de la llengua fa balanç d’aquest any de campanya amb el seu portaveu, Antoni Infante.

Entrevista per Diarillengua.cat a Antoni Infante, portaveu de la campanya ‘Reciprocitat ara!’

Raül G. Aranzueque

Quin balanç feu d’aquest any de campanya?

Un balanç positiu perquè hem reactivat molta de la gent que porta anys volent i exigint la reciprocitat. Estem fent campanyes des de l’any 85 i, d’una manera cíclica, la reivindicació apareix i emergeix.

Aquest cop, a les xarxes socials.

Sí. Posem eines com les xarxes socials al servei de la gent. En eixa piulada diària que fem, on el el post setmanal a Facebook perquè puguen reproduir-lo i enviar-lo. És un missatge que va als diversos governs territorials i a les corporacions de mitjans de comunicació públics del País Valencià, de les Illes, de Catalunya i d’Andorra.

Quin impacte té la campanya?

Ens ha desbordat la resposta. Des de la darrera setmana de novembre, a més de la piulada diària que fem recordant l’exigència de la reciprocitat, pengem un vídeo de persones representatives de diversos àmbits: polític, cultural, lingüístic… on expliquen les seues raons per exigir la reciprocitat. La veritat és que està tenint molt bona acollida i molta repercussió.

I quina és la resposta dels governs i dels responsables de les corporacions de mitjans?

Una de les coses que farem enguany són emplaçaments directes. Al País Valencià ens donen allargues. Tenen l’argument que s’està posant en marxa À Punt. A Catalunya fa la sensació que els partits polítics hi estan a favor, però no hi ha gaires ganes de fer-la efectiva, de posar tota la força que podrien per convèncer els seus correligionaris per a fer aquest pas.

No volen molestar-los?

Digam que estan en una espècie de statu quo i sempre hi ha altres temes que semblen més importants. D’alguna manera ens envien missatges que sempre hi ha temes més urgents.

Poques vegades hi haurà tres governs que se suposa que són sensibles a la qüestió.

I, a més a més, se suposa que el govern de l’Estat espanyol també és d’un tarannà procliu a assumir democràticament que els catalanoparlants tenim dret a visionar i escoltar totes les televisions, ràdios i plataformes. Però no sembla que hi haja la voluntat política necessària per poder exercir i aprovar en els propers mesos aquest tema. No defallirem perquè la reciprocitat suposa alguna cosa més que veure una altra emissora en la nostra llengua amb el comandament del televisor. Suposa sumar sinergies, augmentar la capacitat de producció, potenciar el sector audiovisual a tot el territori, suposa dotar-nos d’eines modernes per a garantir el desenvolupament normal de la nostra llengua.

L’altre dia posàveu l’accent en l’ús del català per part dels joves. Els joves, però, no tenen la televisió com a mitjà preferit.

Els joves consumeixen molta televisió, però a través de tauletes i de terminals mòbils. Hem d’emplaçar les nostres corporacions a sumar esforços per a no perdre aquesta batalla davant ofertes que venen en altres llengües i que són molt poderoses. Ara que es dona una conjuntura de correlació de forces polítiques en els governs català, valencià i balear i també en el govern de Madrid, jo crec que és el moment de fer-ho.

Com valoreu les col·laboracions que hi ha hagut els darrers anys amb canals d’internet i intercanvis de sèries?

És altament positiu. A més a més, s’ha demostrat que quan es fa un programa de qualitat com, per exemple la sèrie Merlí, té un èxit espectacular com el que va tenir al País Valencià. Quan es va projectar, de manera simultània, la pel·lícula La mort de Guillem va haver-hi rècord d’audiència.

Va tenir un gran impacte.

La qual cosa va demostrar que el sostre d’audiència de les nostres radiotelevisions encara està molt lluny. El que passa és que hem d’oferir productes de qualitat i, segurament, podrem oferir-los si sumen la capacitat de totes tres corporacions. Ara tenim la plataforma Bon dia TV en la qual, de moment, només estan integrades la radiotelevisió catalana i la de Balears. No entenc com una cosa amb tan poca repercussió mediàtica el govern valencià no la posa en marxa. La col·laboració és positiva per a totes les televisions, però la que té més possibilitats de créixer en aquesta reciprocitat és la valenciana.

Per què?

Perquè des del País Valencià ja hi ha una sèrie de gent que consumeix, mitjançant l’ordinador, la tauleta, etc, televisió catalana, però no passa tant al contrari. No detectem que hi haja aquest consum del públic català de la televisió valenciana.

Fa uns mesos, la FOLC va presentar al·legacions a la llei de l’audiovisual que s’està discutint al Parlament espanyol perquè garanteixi la presència del català. Teniu esperances en aquesta llei?

Jo, personalment, no hi tinc gaire confiança. Com a campanya, vam veure les propostes que feia la FOLC de manera molt positiva i farem tot el que calga per a donar-li suport. Ara, les persones que ja tenim una certa edat i una certa experiència en les relacions amb els diversos governs de l’Estat espanyol, tinga la composició que tinga, no deixem de tindre un cert grau d’escepticisme que puga vindre per aquesta via la solució.

Quina és la solució?

En aquest moment, amb un segon múltiplex per a les Illes Balears i el País Valencià n’hi hauria prou per garantir la total reciprocitat i, a més, amb una qualitat òptima d’imatge i so. Sense aquest segon múltiplex, hi podria haver també una certa reciprocitat, segurament no per al 100% de la programació i, segurament, no amb la qualitat d’imatge requerida per a algun programa en concret, però sí per a la immensa majoria. El que cal és la voluntat política.

I no n’hi ha?

No. Per això volem mantenir viva una reivindicació que creiem imprescindible. Estem exigint un dret que tenim, un dret que el govern espanyol va signar en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, un dret que, d’alguna manera, està recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans i que està en el corpus jurídic de l’estat en el qual vivim perquè els Estatuts d’Autonomia són lleis orgàniques. Si no tenim aquest dret és perquè algunes persones han decidit que no el tinguem.

Amb quins arguments?

Aquesta decisió política la vesteixen amb moltes excuses: problemes tècnics, problemes de prioritats, de mitjans, però és evident que és una decisió política que converteix el que podria ser un mercat lingüístic i audiovisual de més de deu milions de persones i, potencialment, de catorze milions, en tres mercats molt més reduïts. A més a més, per a les persones catalanoparlants, les d’origen i les que ens hi hem incorporat, com jo, escoltar els matisos de totes les varietats dialectals és una de les eines que posen en valor la llengua i el futur de la llengua.

Teniu previst algun calendari de mobilitzacions?

La previsió és eixir al carrer, periòdicament, començant per les capitals: València, Castelló, Elx, Alacant…, les principals ciutats catalanes i de les Illes Balears. Teníem previst eixir, però estem molt condicionats per la pandèmia. De fet, la mobilització de l’altre dia al Pont de l’Olivar, entre la Sénia i Ulldecona, va ser molt simbòlica, precisament perquè nosaltres mateixos vam renunciar a fer una crida a la ciutadania. Això no impedirà que ens presentem en grups reduïts, cuidant totes les mesures, davant dels edificis governamentals, al davant de les respectives Generalitats, dels respectius Parlaments, les Corts, etc...

Mitjà